OFICIS QUE TORNEN

>> 27/6/11

Què fas quan no tens feina i se t'acaba la prestació per atur? Hi ha persones que opten per delinquir d'altres rebusquen als contenidors d'escombraries i alguns han tornat al camp per tal d'espigar.
L'ofici no és nou, a l'antic Testament podem llegir la història de Ruth que, en quedar-se vídua i junt amb la seva sogra Noemí, van darrere els segadors per recollir les espigues que es deixen. Segons la llei de Moisès els pagesos tenien prohibit resseguir els camps ja que allò que hi quedava havia de ser per les vídues i els orfes.
No fa gaires dies al TN vaig veure com una munió d'homes i criatures anaven a cercar les patates oblidades al solc per a recollir-les i guanyar-se uns cèntims per tal d'anar passant. Que dia passa, any empeny.
Em va cridar l'atenció perquè la meva mare durant la postguerra i quan no hi havia feina s'hi dedicava: espigava blat per poder tenir pa, olives, ametlles i panís.
A Lleida el clima és molt dur. Dubto que els urbanitas puguin fer-se a la idea de com són els hiverns. Es llevaven molt d'hora per a ser al tros a punta de dia. S'enduien un bocí de pa amb alguna cosa, arengada gairebé sempre i es posaven a la feina: resseguir els camps collits i plegar les olives que s'havien quedat oblidades entre el fullam ple de gebre, si hi havia boira la cosa es complicava.
A l'estiu anaven a cercar espigues de blat i d'ordi que havien quedat a terra o als marges: el blat per al consum humà i l'ordi i el panís per l'aviram.
Les ametlles se les venien. De vegades tenien sort i arreplegaven molt i d'altres després de estar tot el dia al defora tornaven a casa gairebé de buit. I l'endemà sant tornem-hi. La càrrega la portaven al cap en un cabàs o en un feix.
A la mare la recordo amb grossos feixos d'herba a sobre el cap, per tal de donar menjar als conills.
El pare era una mena de proscrit, a l'any 46 havia sortit de la presó a més va quedar molt malferit a la guerra i segons quines feines no podia fer-les perquè anava molt coix. Al principi portava una espardenya i una sabata pel peu ferit, després ja es feia fer les dues sabates a un artesà que tenia un obrador en un carreret que donava a Fernando, a Lleida. Feia hort i a l'estiu treballava de vigilant de l'aigua. A l'Octubre s'acabava la campanya de reg i aquells mesos feia allò que podia: conreava la poca terra que li havien deixat els seus pares i tenia un hort que encantava. Vivíem amb l'àvia que llavors cobrava la vellesa que deia ella, unes 300 pessetes a l'any 63 quan es va morir. La padrina no tenia seguretat social i durant el temps que va ser al llit apagant-se com una candela els pares havien de comprar els seus medicaments.
Mentre la mare va ser soltera les dames del rober parroquial o de Càrites que diríem ara li solien portar quelcom a les festes nadalenques fins que van deixar de fer-ho quan totes mudades van venir a casa per dir-li que com que el seu gendre era un roig i massó i la seva filla no anava a missa els diumenges no li podien donar res. La mare les va sentir i les va fer fora de casa tot dient-los-hi que mentre elles es donaven cops al pit ella havia vingut de trencar el gel per espigar quatre olives, el pare va dir que si les tornava a veure per allí els hi fotria una empenta que se n'anirien a parar a la bassa.
També recordo l'estol de pobres que demanaven almoina i sabien el camí de casa nostra perquè tant la mare com el pare practicaven la Solidaritat amb majúscula. A mi em feien baixar la meitat de les patates, mitja barra de pa o un tall de cansalada per aquells pobres homes desterrats, ex presidiaris que s'estimaven més demanar caritat que treballar al Pont de Suert gairebé en règim d'esclavatge.
Temps de silenci, gris i aclaparador. Temps de pobresa que ara torna com les orenetes del poema per obra i gràcia de quatre espavilats que han aconseguit socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys. Sort que ara vivim en democràcia, si no, no sé pas com ho aguantaríem. I és que això de poder escollir als qui ens han portat fins al peu de l'esbalç és un gran què. 
(La traducción mañana)



Traducción
¿Qué hacer cuando no tienes trabajo y se termina el subsidio de paro? Los hay que optan por delinquir, otros rebuscan en la basura y algunos regresan al campo para espigar.
Éste es un viejo oficio, en el Antiguo Testamento leemos la historia de Ruth y su suegra Noemí que iban detrás de los segadores para recoger las espigas olvidadas. La ley de Moisés prohibía reseguir los campos porque los frutos olvidados debían ser para viudas y huérfanos.
Hace pocos día vi por televisión como muchas personas rebuscaban patatas en los surcos para venderlas y ganar unas perras.
Me llamó la atención porque mi madre, cuando no había trabajo, durante la posguerra hacía lo mismo. Espigaba aceitunas, trigo, almendras o maíz.
En Lleida el clima es muy duro. Dudo que los urbanitas puedan hacerse a la idea de cómo son los inviernos. Se levantaban muy temprano para estar en el campo al alba. Se llevaban un trozo de pan con cualquier cosa y se ponían a trabajar: rebuscar en los campos cosechados. Si era invierno y había niebla la cosa se complicaba.
En verano eran las espigas de cereal olvidadas en los surcos o en los márgenes. En ocasiones tenían suerte y regresaban con provisiones, en otras volvían casi de vacío. Y a la mañana siguiente vuelta a empezar. La carga la acarreaban ellos mismos sobre la cabeza en un capazo o en un haz.
En ocasiones recogían hierba para alimentar a los conejos.
Mi padre era una especie de proscrito, ex presidiario, herido de guerra que trabajaba durante el verano y que en invierno hacía lo que podía con su cojera.
La abuela vivía con nosotros, cobraba la vejez, decía ella, unas 300 pesetas en el año 63 cuando murió. No tenía cartilla de la S.S. y mis padres tuvieron que comprar sus medicinas durante el año en que permaneció en cama apagándose como una vela.
Mientras mi madre estuvo soltera, las damas de acción católica le solían ofrecer sus dádivas en Navidades. Después fueron a verla para decirle que no iban a favorecerla más ya que su hija no iba a misa y su yerno era un rojo y un masón.
Mi padres las echaron de casa, mamá les dijo que mientras ellas se daban golpecitos en el pecho ella rompía el hielo para recoger cuatro aceitunas. Mi padre fue más expeditivo, dijo que si volvía a verlas por allí de un empujón las mandaría hasta la balsa.
Recuerdo las bandadas de mendigos que conocían bien la puerta de nuestra casa porque mis padres practicaban la Solidaridad con mayúscula. A mi me encargaban bajarles la mitad de las patatas de la cesta, la media barra de pan o el trozo de tocino. Eran hombres jóvenes desterrados, ex presidiarios que preferían pedir limosna antes que trabajar en el Pont de Suert en régimen casi de esclavitud.
Tiempos de silencios, grises y agobiantes. Tiempos de pobreza que ahora vuelven como las golondrinas del poema por obra y gracia de cuatro listos que han conseguido socializar sus pérdidas y privatizar sus ganancias. Menos mal que ahora vivimos en democracia, si no, no se cómo podríamos aguantarlo. Eso de poder elegir a los que nos han llevado hasta el borde del abismo ha sido un gran avance.

PS/ Pido disculpas a los castellanoparlantes que no hayan entendido nada del post. Ha sido porque cuando un escrito sale de las tripas lo hace en la lengua materna, no por otra cosa.

15 comentaris:

Eastriver 27 junio, 2011  

Antònia, aquesta és la realitat pura i dura, sense retòriques ni collonades. Aquesta és la realitat sense teoritzacions. És per aquest motiu que l'entenc molt bé. Tu saps com m'emprenyen els discursets de quatre llestos, plens de teoritzacions, que segurament diuen el mateix que penso jo o que penses tu, però sonen a impostura, a discurset après, a pamflet. I, en canvi, dit com ho dius tu, amb aquesta experiència directa que m'emociona, perquè la història dels teus és exactament la història dels meus (el poble, el tros, la vida dura) dit com ho dius tu, tot té un sentit de veritat. Les coses són sovint més fàcils. Fa falta inteligència i sensibilitat, a parts iguals. Fa falta sumar a la indignació, sensibilitat per trobar una drecera que ens dugui a bon port.

I la sarsuela, arrg. Mira, segurament diu el mateix que moltes òperes. Els cantants són els mateixos. Tot és si fa no fa. Però mira, és curiós, una sarsuela sóna a Santiago y cirra España, sóna a sepulcro del Cid, sóna a espanyolisme de la pandereta.

Tot i aixì em queda a la cassola la cançó: Esta mañana muy despacito, salí del pueblo con el hatillo, jajajajaja. Petons, sielo.

Eastriver 27 junio, 2011  

A més, ho havia de dir, escrius molt bé. Molt, Antònia. Però això no és pas cap novetat.

RGAlmazán 27 junio, 2011  

Antònia, historia emocionante, muy bien escrita y parecida a la de muchos de nosotros. Por eso, precisamente por eso, no podemos permitir que aquellos que se empeñaron en cerrarnos el camino ahora quieran que olvidemos la historia. La memoria ha de servirnos para reivindicar a nuestros ascendientes que vivieron una situación muy difícil, de persecución y explotación que hoy se empeñan en que no existió.
Gracias por contribuir a refrescar esa memoria común.
Petons
(Lamento no poder contestarte en catalán, pero no lo sé escribir)

Salud y República

Ataúlfa Braun 28 junio, 2011  

Ai, Antònia, quina història tan trista la dels nostres avantpassats, però també la nostra. Bé, de fet la història és quelcom trist en sí mateix. Jo que sóc xarnega, híbrida magnífica de totes bandes, podria explicar-te històries similars provinents de l'Aragó i de les terres extremes. M'he emocionat amb aquesta sarsuela, perquè m'ha recordat a la meva àvia, que es posava a cantar mentre feia mandonguilles. I saps, és l'esperit de la meva iaia el que porto amb mi sempre i més encara aquests dies, perquè aquella generació no es van rendir mai, van lluitar amb un parell i van riure amb totes les ganes quan va ser moment de riure, tot i les mancances que van passar. Així que tots amunt, no deixem perdre allò que va costar tant de guanyar!
Felicitats per l'article!

Salut!

Antònia Pons Valldosera 28 junio, 2011  

Ramon, vénen mals tempsades sobre tot per aquells que s'han quedat sense feina i se'ls acaba l'atur. Jo no puc pensar en mercats i teories econòmiques quan veig desnonaments per la televisió. Penso en la meva filla petita i la indignació puja com un tsunami.
La història dels pares i de la padrina, l'àvia, l'única que vaig conèixer no és trista, és dura i pareguda a tantes d'altres que els passava això mateix, malgrat tot recordo el pare cantant-me cançons de les caramelles amb la seva veu afinada com un piano. Em cantava jotes que havia aprés a l'Aragó on va lluitar fins que el van ferir i vaig aprendre el brindis de Mozart abans de saber parlar. Vaig ser una nena molt feliç. Recordo l'olor de la mare quan tornava a casa del defora. Feia olor de fred i boira, d'hivern i de timó. I del pare recordo les converses d'igual a igual parlant de política, revolucions i Llibertat.
La padrina malgrat ser analfabeta era una enciclopèdia vivent de fets històrics. Havia viscut a Barcelona 25 anys i per a mi l'esclat de la bomba del Liceu era com un conte fins que vaig llegir la trilogia de l'Ignasi Agustí. Va conèixer al Noi del Sucre, a Alexandre Lerroux a qui qualificava de poca vergonya i venut, va viure la Setmana Tràgica, va conèixer a Francesc Ferrer perquè portava el seu fill gran a la seva Escola Moderna, vaig llegir de ben petita les Aventures de Nono. Ella m'explicava com vivien els burgesos catalans de primers de segle XX i la feinada que tenia per entendre'ls quan parlaven en castellà perquè feia més culte. Històries terribles com les de l'assassina Enriqueta Martí o com feia l'arrós que li havia ensenyat a fer una amiga gallega. Vaig viure la construcció del tren de la Pobla de Segur, la guerra de Cuba on va anar son germà i s'hi va estar set anys, deia que en tornar no el va conèixer, la de la seva germana Basilissa que va emigrar a les Amèriques d'on va tornar una vegada amb un llibre estrany que va fer beneir al capellà perquè es veu que allí a Xile es dedicava a endevinar el futur i després va anar a l'Argentina on li deien La madamita de la Suerte. Sentia cantar el germà gran de la mare un baríton excel·lent a qui uns empresaris teatrals volien pagar la carrera de cant i ella no ho va voler perquè deia que tots els comediants acabaven tísics. Vaig viatjar de la seva ma al Midi francès on hi anava a veremar i on li va néixer una nena que va apadrinar un aristòcrata amo de la finca i que li va posar Lucy, aquella nena se li va morir d'una pulmonia als 7 anys i ella encara guardava un abric de pell de mouton que els seus padrins li havien regalat i també un ferro per cordar-se els botins de tafilet que també li havien regalat. Vaig passejar pels gran camps de vinyes del camp de Tarragona d'on era el seu home, d'una família de vinaters que van perdre totes les terres en perdre un plet amb el marquès de Marianao per qüestió d'unes fites en una vinya, cellers de roure i cases pairals i de la germana de l'avi tan guapa que tothom l'anomenava: la nena maca del camp.
I també em cantava cançons no massa apropiades per una nena. Havia servit a casa d'uns metges que l'havien portat al Liceu i es veu que ella s'hi va avorrir, llavors la van portar al Molino i allí si que s'ho va passar bé: allò de l'aibá, aibá, ay babilonio que mareas...ja ho savia amb pocs anys davant l'astorament de la mare..ja, ja!. I els cuplés allò que cantava no sé si la Meller: tengo un jardín en mi casa... La vida de la padrina donaria per una novel·la que riu-te de la Catedral del mar.
A mi m'agrada la sarsuela, no tota. Agunes però em tenen el cor robat: la Marina, allò de Aragón la más hermosa, la massurca de les sombrilles de la Luisa Fernanda. I si les canta en Plàcido Domingo més.
Petons.

Antònia Pons Valldosera 28 junio, 2011  

No, Rafa no podemos permitirnos que lo que consiguieron nuestros padres y nuestros abuelos con sangre, sudor y lágrimas se lo carguen de un plumazo cuatro políticos incompetentes. De ningún modo.
Un abrazo.

Antònia Pons Valldosera 28 junio, 2011  

Ata, l'esperit admirable d'aquestes iaies que eren unes dones fortes i creatives que vivien entre penalitats amb un somriure i una cançó a punt, que emigraven i criaven els seus fills amb coratge i dignitat, quan era una incógnita qué posarien l'endemà a l'olla per alimentar la seva família.
L'avi deia que amb la dona de casa hauria anat al cim d'una muntanya pelada sense por a passar fam.
Aquest és l'esperit.
Un petó.

STEVE 29 junio, 2011  

para que tantos adelantos y evolución si al final siempre se explota a cualquier precio al ser mas desprotegido......... life!!!
hasta cuando no seremos capaces de mirarnos al espejo y ver que el de enfrente no es otra cosa que la imagen que proyectas pero distorsionada a tu corazón.
tienes razón volvemos antaño y en vez de disfrutar de las mejoras técnicas nos volvemos esclavos de ellas.
abrazos

LUNA LLENA,  29 junio, 2011  

Antonia, una historia entrañable y contada con el corazón, te felicito me ha emocionado.
No creo que vivamos en Democrácia, eso es lo que nos venden pero todo es mentira, nos estan quitando los derechos que tanto les costo a nuestros padres y lo estan haciendo los que se nombran de izquierdas,el Sistema esta podrido.
Solo creo en las buenas personas, anónimas que realizan pequeños actos de solidaridad.

Un saludo.

Antònia Pons Valldosera 29 junio, 2011  

Steve, esta es la táctica que siempre les ha salido redonda, la explotación. Primero esclvizaban con látigos y ahora con la espada de Damocles del paro y las hipotecas. En realidad no hemos avanzado demasiado pese a lo que pueda parecer.
Un saludo

Antònia Pons Valldosera 29 junio, 2011  

Luna, ¡ja, ja, ja! Lo de la democracia iba con toda la ironía del mundo. Al fin y al cabo un explotador es un explotador y un verdugo, un verdugo. ¿Qué importa que lo elijas o que te lo impongan si el resultado final va a ser el mismo?
Yo creo firmemente en la Democracia como sistema político. Sin embargo creo que esta dama está prisionera y desnuda entre barrotes hechos de oro. Cogieron a una puta y la vistieron con sus ropajes. Nos dijeron: aquí está y al principio les creímos. Ahora ya muchos se dan cuenta de que esta democracia que tenemos es una meretriz al servicio de los mercados que la joden siempre que les viene en gana y ella encantada de la vida.
Un saludo

Camino a Gaia 02 julio, 2011  

En al zona de andalucía en la que vivo la gente sobrevivía buscando clandestinamente las bellotas que los señoritos tenían reservadas para sus cerdos.
Vamos hacia una catástrofe quizá mayor, crecen exponencialmente las gentes en situación de exclusión social, los desahucios dejan casas vacías y gente en la calle, la democracia se va corrompiendo y todos los buitres acuden al festín.

Un saludo

Antonio 01 agosto, 2011  

Amiga, me has traído a la memoria mis 15 años. Había dejado el seminario, tenía que trabajar para ayudar en casa y en pleno invierno me fui a recoger aceitunas. Escarcha, hielo y frío me esperaban a las 8, dedos anquilosados por el frío, agarrotados, sabañones y moquillo que se cae. Helado temblor de niño frágil y mal nutrido para esta demanda de trabajo. Mi ilusión era que llegara el tractor para cargar los sacos, ello me permitía entrar en calor con el esfuerzo de un cuerpo en pubertad y formación...
Después, al año siguiente, me fui a Barcelona... otra aventura para un niño de 16 años...
Besos

don Gerardo de Suecia 31 octubre, 2011  

Gracias por una historia interesante!

Fernando A Sotelo 29 marzo, 2012  

Algo personal que me pasa lo relacione con tu escrito, 2 anos sin empleo y tuve que regresar a la casa de mi infancia con mi padre, algo asi como para recogar las espigas olvidadas, ayude a mi padre en labores del campo.
Un gran saludo desde Guerrero Mexico

Publicar un comentario

  © Blogger template Webnolia by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP